Catalunya enreda Europa

La UE no preveu dreceres per a l’ingrés
de regions secessionistes i necessita pactar per unanimitat un tractat d’adhesió

 

14 oct 2012 , La Vanguardia (Català), BEATRIZ NAVARRO Brussel·les. Corresponsal

 

PENDENTS DE CATALUNYA La qüestió catalana s’ha convertit en un tema de primera actualitat a la UE MADRID CRIDA A L’ORDRE El Govern espanyol ha demanat a Brussel·les que sigui coherent en les declaracions UNA SITUACIÓ NOVA La UE és una unió d’estats i no preveu explícitament com gestionar la secessió
TRÀMITS LEGALS Si Catalunya surt d’Espanya i desitja seguir a la UE, hi haurà de sol·licitar l’ingrés
TRACTAT D’ADHESIÓ Tots els països de la UE, Espanya inclosa, haurien de ratificar l’ingrés de Catalunya
BATALLA POLÍTICA Tremosa (CiU): “Una Espanya trencada, rescatada, no podrà vetar res”

Luxemburg, dues del migdia de dilluns. Els ministres d’Economia europeus arriben a la sala de reunions del Consell. En grupets, es parla del tema recurrent dels dilluns: el futbol i en concret del Barça-Madrid, però no del resultat, sinó dels crits d’independència sentits en el minut 17 i 14 segons, i de les grades del Camp Nou tenyides dels colors de la senyera. “Ho vau veure?, què era allò?”, es preguntaven els ministres, abans de l’arribada de Luis de Guindos. Polítics i funcionaris treballant a la UE ho constaten: la qüestió catalana és un tema de primera actualitat. “La gent et pregunta, vol saber què passa, què es busca, amb quins calendaris…”, assenyalen diverses fonts.

L’aspiració. El president Mas defensa una Catalunya dins de la UE i l’euro

El mateix lema de la manifestació de l’Onze de Setembre apuntava a Europa: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La crida no va passar inadvertida a Brussel·les, un ens més habituat a tractar amb estats que a bregar amb aspiracions sobiranistes dels seus territoris i reticent a qualsevol fenomen que alteri l’statu quo.

Des d’aquell dia, a Brussel·les les reaccions s’han succeït però no sempre amb la claredat que el Govern espanyol desitjaria, i per això Madrid ha enviat una carta a l’Executiu comunitari demanant més coherència respecte a la posició oficial (la nova regió independent es convertiria en un país tercer respecte a la UE).

La nova entitat, va advertir en plena Diada la Comissió Europea, hauria de ser reconeguda i sol·licitar l’ingrés a la UE si en vol formar part. Davant l’enrenou sorgit a Barcelona, des de la cúpula de la institució es va donar ordre de no especular amb la premsa. Va recular i va posar l’accent que és una “qüestió interna”, com dies després va fer, a Madrid, el vicepresident Olli Rehn, preguntat per la viabilitat de Catalunya com a Estat.

Qui no va defugir el tema va ser la vicepresidenta Viviane Reding quan el Diario de Sevilla li va preguntar què passaria quan Catalunya s’independitzés i abandonés la UE perquè “ho diu la Convenció de Viena: l’Estat resultant d’un Estat matriu abandonarà tots els organismes internacionals en els quals la matriu estigui representada”, va adduir erròniament el periodista (no regula la secessió sinó el repartiment dels mobles després d’un divorci entre estats). “La legislació internacional no diu res que s’assembli a això”, va replicar Reding. La frase es va interpretar com una picada d’ull a l’independentisme i la comissària, desbordada, ha demanat disculpes per les seves “desafortunades declaracions”, segons el Govern espanyol.

Què diuen els tractats europeus? La Unió Europea és una unió d’estats i no ha previst explícitament la secessió d’un territori ni cap drecera. Però “jurídicament és incontestable, ineluctable” que els tractats s’haurien de reformar per incloure el nou Estat, afirma Jean Claude Piris, excap del servei jurídic del Consell de la UE.

“Si mira els tractats actuals, veurà que hi ha llistes d’estats, llengües oficials, percentatges de vot per països… La paraula Catalunya no apareix enlloc. Perquè Generalitat, Francesc Homs, veu una “enorme contradicció” en la posició d’alguns membres del Govern espanyol en el sentit que el Regne d’Espanya “vetaria l’ingrés de la Catalunya independent a la UE. No es pot negar categòricament la possibilitat que passi un fet concret i anunciar a continuació com es reaccionarà quan succeeixi”.

Segons el parer d’Homs, això “porta implícit el reconeixement previ de la independència de Catalunya i, sens dubte, si Espanya reconeix la independència de Catalunya, la incorporació com a nou estat de la UE seria pràcticament automàtica”.

A ningú no se li escapa que, a més d’Espanya, hi ha quatre països de la UE que no han reconegut la independència de Kosovo (Eslovàquia, Grècia, Xipre i Romania) per temor que l’aval a una ruptura no pactada estableixi un precedent que reobri conflictes als seus territoris. Com reaccionarien? “Per nosaltres el reconeixement per part de l’Estat matriu seria clau”, afirma un diplomàtic d’un d’aquests països.

A l’eurodiputat Ramon Tremosa (CiU) no el preocupen els vetos i creu que la legitimitat democràtica s’imposarà. La debilitat política i econòmica d’Espanya, argumenta, li impedirà arribar a l’extrem d’utilitzar el veto hi sigui caldrà modificar els tractats”. Com es fa? “Cal un tractat d’adhesió. S’ha d’adoptar per comú acord de tots els estats membres i ratificar” (per tots els socis, Espanya inclosa), afirma Piris, autor dels últims tractats, ara jubilat.

La pregunta, recorda, se li va plantejar fa anys en una visita de feina a Barcelona. “Ja hi havia gent que llavors es preguntava què passaria amb la UE en cas que es produís la independència. Vaig contestar de la mateixa forma. La persona en qüestió va quedar sorpresa per la meva resposta, i jo que se sorprengués!”.

L’únic cas en què una entitat ha eludit l’habitual procés d’adhesió es va donar amb la reunificació alemanya, quan el 1990 la RDA va absorbir la RFA i la va incorporar automàticament a la UE. Però en aquest cas es va tractar de la incorporació d’un territori, no d’una escissió. I cap país no va vetar l’operació, una cosa no garantida si Catalunya s’independitza sense el suport de Madrid.

El portaveu del Govern de la

contra Catalunya. “Una Espanya trencada, rescatada, que deu un bilió d’euros en una moneda que no emet, no està en condicions de vetar res. La UE haurà de reconèixer Catalunya”, afirma Tremosa, que veu “simpaties creixents” entre els seus col·legues malgrat que el “primer reflex” és veure les reivindicacions catalanes com “un merder més” a la llista de problemes d’Europa.

“Un discurs integrador ens permetrà avançar més que un discurs anti-Espanya. Cal anar pels arguments democràtics més que pels nacionalistes”, apunta Raül Romeva, eurodiputat per ICV. “Perquè, si Europa ha de triar, es posarà del costat de Madrid, sí o sí. Defensaran els estats. París, Londres i Berlín es posaran del costat de Madrid. El que hem de fer a Catalunya és explicar que el nostre projecte no és anti-Espanya, que som europeistes i volem treballar amb Espanya, com amb altres països, per Europa. El matís és important per les capitals europees”, subratlla l’eurodiputat.

Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea, va dir aquesta setmana que Catalunya es quedaria fora de la UE si s’independitzés “almenys en una primera fase”. I en una segona? La pregunta va quedar en suspens (“Ah, no ho sé, espero que no s’arribi ni a la primera”, va replicar).

Per a Piris, l’exjurisconsult europeu, tot depèn de “com passi” la independència. Sense el vistiplau d’Espanya, no ho veu possible “jurídicament”. Però “si la hipòtesi és que Espanya l’acceptés, encara que fos de mala gana, en aquell moment se suposa que tothom s’esforçaria perquè Catalunya fos a la UE com més aviat millor”.

Probablement, afegeix, es tractaria d’evitar una aturada entre la proclamació d’un hipotètic Estat català i la pertinença a la UE, i es sincronitzarien al màxim possible els dos processos. Amb bona voluntat per les dues bandes, no és desassenyat pensar en acords transitoris perquè Catalunya no sortís de l’euro o Schengen mentre es ratifica el tractat.

Els nacionalistes escocesos no es resignen i busquen fórmules en el dret internacional que els permetin presentar Escòcia com a tan successora de l’actual Estat membre –el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord– com Anglaterra. Podria Catalunya explorar aquesta mateixa via? A Brussel·les no ho veuen possible ni probable, però avisen: qui signa els tractats per Londres és la reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i per Madrid, el rei d’Espanya, no el rei d’Espanya i Catalunya.

Advertisements
%d bloggers like this: