IL·LUSIÓ, PERÒ TAMBÉ REFLEXIÓ

  • 7 oct 2012, Diners

Espanya demanaria una compensació per renunciar a tots els actius que té a Catalunya La nova Catalunya podria tenir un deute públic, entre propi i heretat, superior al 50% del PIB

Els pobles es mouen per il·lusions, per la recerca apassionada de fites, ja siguin polítiques, econòmiques o socials. Les crisis poden enfonsar els països, però igualment els poden empènyer a buscar la sortida mirant cap a nous horitzons. Catalunya sembla trobarse en una conjuntura que respondria a aquest esquema. Per molts polítics i ciutadans catalans, la independència s’està convertint en l’anhelada meta redemptora. S’ha obert, efectivament, un període amb una nova dinàmica.

 

Pot ser que, ben aviat, els ciutadans de Catalunya siguin cridats a donar la seva opinió sobre l’aspiració independentista. Les pròximes eleccions catalanes també serviran per aportar dades sobre aquest objectiu. Crec que seria irresponsable i summament perillós llançar-se per aquest camí, per molt il·lusionant que pugui ser per a alguns, sense una reflexió seriosa sobre les conseqüències de tota mena –polítiques, econòmiques, socials, etcètera– que necessàriament es presentarien al llarg d’un hipotètic procés d’independència de Catalunya.

Aquest article pretén aportar algunes reflexions i algunes xifres aproximades i a títol d’exemple per calibrar el possible impacte en el camp estrictament econòmic del procés i la consecució de la independència política de Catalunya, és a dir, la seva aparició a l’arena internacional com un Estat independent. Aquestes reflexions es basen en l’única premissa viable: un acord amistós entre Espanya i Catalunya per aconseguir la independència. El cost de la ruptura seria inassumible per a Catalunya i molt traumàtic per a Espanya.

El primer aspecte de què cal tractar, per la seva importància, és el de la inserció de Catalunya a Europa si es constituís en un nou Estat dins d’aquesta. És evident que la titularitat dels actuals acords de pertinença d’Espanya a la Unió Europea correspon al que es denomina en dret internacional el Regne d’Espanya. Catalunya està a laUnió Europea en tant que és part integrant d’aquest Regne.

Encara que no hi ha antecedents que ajudin en aquest tema, crec que un futur Estat català hauria de demanar l’accés a la Unió Europea com ho han fet tots els estats independents que han aspirat a ser membres de ple dret. Havent format part d’un país, Espanya, que al seu dia va negociar àmpliament les condicions d’entrada, no crec que el procés d’accessió de Catalunya a la Unió Europea hagués de ser ni llarg ni complicat. Segurament requeriria uns petits retocs del ja negociat amb Espanya. I es poden fer consideracions anàlogues a la permanència o reingrés d’una Catalunya independent a la zona euro.

De tot això deriven dues conclusions importants. La primera, que els problemes d’inserció d’un hipotètic Estat català a l’Europa comunitària no haurien de ser importants. La segona, que això seria així sempre que Catalunya s’ajustés a les normes del dret internacional, entre les quals, sens dubte, figura el respecte vers les lleis de l’Estat espanyol. Per això, el camí de la ruptura aïllaria internacionalment la nova Catalunya.

El segon grup més important de qüestions econòmiques que se suscitarien en una negociació amistosa per a la independència de Catalunya seria el de la distribució entre les dues parts dels actius i passius que cada una té al territori de l’altra. En aquest sentit, faria falta negociar, d’una banda, quin percentatge de reserves internacionals de l’Estat espanyol poden correspondre a Catalunya. Quant als passius, Catalunya hauria d’assumir una part del deute del Regne d’Espanya. Segurament, el Govern espanyol també demanaria una compensació per renunciar a tots els actius que l’Estat té a Catalunya: edificis, serveis, infraestructures, etcètera.

Si, per exemple, el repartiment dels actius i passius estatals es realitzés d’acord amb el percentatge de la població de Catalunya dins d’Espanya (el 15%), Catalunya es quedaria amb el 15% de les reserves internacionals d’Espanya (uns 10.000 milions d’euros) i assumiria el mateix percentatge del deute de l’Estat espanyol (uns 100.000 milions d’euros). Aquest tipus de repartiment segons la població, que per exemple és el que van utilitzar Txèquia i Eslovàquia quan es van separar el 1993, és el més simple, però no l’únic possible. Aquest repartiment, sigui per la població o per qualsevol altre criteri raonable, seria molt onerós per a Catalunya, ja que no podria evitar, en una conciliació, heretar una part no menyspreable de les misèries d’un país endeutat fins a les celles com ho és Espanya.

El tercer paquet de qüestions econòmiques que caldria tancar entre Espanya i Catalunya derivaria dels comptes de la Seguretat Social de l’Estat espanyol. És evident que una part d’aquests recursos procedeix de treballadors i empresaris situats a Catalunya. També en aquest cas podria aplicar-se el criteri de la població o algun altre de més refinat (treballadors, pensionistes…). Segurament seria convenient adoptar un període de transició, de per exemple deu anys, en el qual la Seguretat Social espanyola i la catalana que s’establís col·laboressin fins a extingir els drets del nou Estat català en els fons de la Seguretat Social de l’Estat espanyol.

El quart tipus de problemes que s’hauria considerar té a veure amb una cosa molt difícil de mesurar, però que resulta molt important: la reacció dels agents econòmics, especialment d’empresaris i inversors internacionals. És previsible que el procés de negociació fos llarg i complicat. Això significaria un període prolongat d’incertesa i inseguretat jurídica, que perjudicaria seriosament l’arrencada econòmica de Catalunya. D’altra banda, és evident que la creació de noves fronteres sempre afecta negativament, almenys a curt termini, els fluxos establerts de comerç i de capitals.

Els avantatges econòmics més evidents de la independència de Catalunya caldria situar-los en dos terrenys: la possibilitat de disposar de tots els recursos fiscals generats a Catalunya i l’autonomia per plantejar les polítiques més idònies per al país, encara que no s’ha d’oblidar que la crisi de l’euro està conduint a una intervenció creixent de Brussel·les en les polítiques econòmiques nacionals i, per tant, a una erosió de la capacitat de fer política econòmica dels estats.

Crec que es poden extreure tres conclusions principals d’aquest article. La primera és que no es poden ignorar, simplificar i menys idealitzar les conseqüències econòmiques d’un eventual procés d’independència de Catalunya. Segon, que els estralls de la crisi pesarien severament en les càrregues que un futur Estat català hauria d’assumir en iniciar la seva singladura. Així, seria molt probable que Catalunya tingués, d’entrada, un deute públic, entre propi i heretat, superior al 50% del PIB. Tercer, sense una informació fidedigna i rigorosa i una aportació serena i reflexiva de tots, especialment dels responsables polítics, és imprudent i perillós prendre una decisió del calibre de la independència de Catalunya.

Advertisements
%d bloggers like this: